teoria

BILINGÜÍSME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: REPERCUSSIONS EN L’ÀMBIT ESCOLAR

El contacte de llengües:

El concepte de llengües en contacte s’utilitza per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats. L’avantatge que ofereix aquest contacte afavoreix el coneixement d’altres llengües que possibilita la comunicació entre pobles, però com que no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües.

 Per analitzar aquest contacte de llengües al que estem acostumats es necessari entendre els elements que conformen el llenguatge.

En primer lloc els elements interns que estudien tant l’estructura lingüística, referent al conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua, es a dir, la fonètica, fonologia, lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques; com també l’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i moderna. En definitiva els elements interns són aquells que estudien l’essència d’una llengua.

Per altra banda trobem els elements externs que engloben únicament l’ús lingüístic, es a dir, el fet d’utilitzar una llengua amb la finalitat de comunicar-nos socialment. Aquests elements expliquen les relacions que hi ha entre una llengua i una societat, i en definitiva les condicions que permeten l’existència d’una llengua.

Aquesta última premissa és de la qual s’encomana la sociolingüística, tot i que analitza l’ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat del seu context social, es a dir, s’encarrega d’investigar les relacions existents entre l’estructura d’una llengua i el medi social on es practica però sempre tenint en compte totes les variables sociolingüístiques que hi poden intervindre: els àmbits, el territori, els temes que es parlen, el context on es realitza la comunicació, etc.

 

El monolingüisme:                                                       

Aquest concepte es refereix a l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat, però es tracta merament d’una situació excepcional. És necessari no confondre el monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial, com per exemple el cas de França ja que apliquen una política de menyspreu de les altres llengües per tal de refermar la unitat nacional promulgant símbols com una sola llengua, una sola cultura, una sola història, etc.

 Per dir-ho d’algun mode és una situació estranya, és l’excepció i la norma general és el plurilingüisme.

Hi ha dos tipus de monolingüisme, en primer lloc trobem el monolingüisme individual que té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual; per contra trobem el monolingüisme social apareix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua.

 

DIFERÈNCIA ENTRE LLENGUA MINORITÀRIA I MINORITZADA

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada, per exemple el castellà a Puerto Rico es tracta d’una llengua de pocs parlants, es a dir minoritària, però no és minoritzada.

Llengua minoritària: Són aquelles llengües que tenen un nombre reduït de parlants. Existeixen casos com el català amb 11 milions de parlants, el danès amb 6 milions i inclús llengües com el letó o el gaèlic amb un nombre tan reduït de 2 milions.

Llengua minoritzada: És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos. Per tant els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per comunicar-se.

 

El bilingüisme:

Entenem per bilingüisme el cas més simple de plurilingüisme i es dona quan les llengües en contacte són únicament dues, i a més dona la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues llengües a un mateix nivell. Però aquesta situació és utòpica i el cas d’aquest bilingüisme generalitzat, estable i neutre no es correspon amb cap societat coneguda.

Els sociolingüistes han denunciat el que ells anomenen “mite del bilingüisme” ja que si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que s’han vist abocades a ser-ho. Encara això es done, s’ha arribat a distingir tres classes diferents de bilingüisme:

1. BILINGÜISME INDIVIDUAL:  És la capacitat d’una persona d’utilitzar dues llengües, és per tant la menor expressió de poliglotisme. Però degut als nombrosos factors que hi influeixen donen lloc a diferents tipus de bilingüisme individual:
   1. Segons el grau d’us de la llengua: passiu, es a dir que l’entén però no la parla, o actiu és que l’entén i a més la parla.
   2. Segons el grau de domini de les llengües: simètrics que coneix les dues llengües a un mateix nivell, i l’asimètric ja que domina una més que les altres.
   3. Segons la motivació psicològica: instrumental, que per motius laborals ha degut aprendre-la, o integratiu com per exemple els immigrants.
2. BILINGÜISME SOCIAL: Són situacions on el bilingüisme individual que afecta a col·lectius sencers que formen grups socials. S’utilitzen dues llengües segons unes normes d’ús que establertes.
   Aquest bilingüisme sempre amaga una situació de desigualtat, tot i que no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se només té la necessitat d’una llengua. És per això que sols manifestar-se com una situació conflictiva.
3. BILINGÜISME TERRITORIAL: És aquell que trobem a un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament. Com és el cas de Bèlgica en la qual en algunes zones es parla neerlandès com en Flandes, i un altra zona com Valònia on tenen parla francòfona.

Per tant el terme bilingüisme queda reduït a la situació en la qual s’utilitzen dues llengües. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes com disglòssia, conflicte lingüístic o procés de substitució.

Diglòssia:

El concepte de diglòssia parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua. S’analitza a partir de llengües que posseeixen encara una varietat literària molt allunyada de la varietat oral.

En aquest cas es parla de distribució funcional, que es refereix a que la llengua es distribueix tant als àmbits formals i els àmbits informals. Seria, com diu Fishman, una situació en la que la llengua dominant (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B) en els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció, es descriuen quatre situacions diferents.

1. DIGLÒSSIA I BILINGÜISME : Aquelles societats en la qual els membres són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: El castellà com a llengua A i el guaraní com a llengua B
2. DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME : Societats en les que l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Russia: Durant la 1a Guerra Mundial l’aristocràcia russa era francòfona i el poble russoparlant.
3. BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA : El cas d’aprendre un idioma per pròpia voluntat sense que allò afecte als usos lingüístics de la llengua pròpia.
4. NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA : És troba normalment en situacions de comunitats o estats monolingües.

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no, ja que és llengua oficial i llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

Substitució lingüística:

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües dona lloc a una situació en la qual dos sistemes competeixen per abordar els diversos àmbits d’ús i finalment una d’elles acaba desplaçant-se d’aquests àmbits parcialment o totalment.

Aquest sorgeix quan una llengua forastera i comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori. Una vegada que una comunitat entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció d’una llengua recessiva. El desenllaç és o bé la normativització, o la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera. Aquesta substitució que hem anomenat finalment té diverses etapes:

Etapa inicial: Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua. Les raons són simplement extralingüístiques (hegemonia, poder polític, etc.)

1a Procés de bilingüització: És l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta, a poc a poc, comença a ocupar les funcions formals.

2a Procés de monolingüització en la llengua dominant: És la fase més ràpida ja que tota la comunitat coneix la llengua A. Es va abandonant la llengua dominada (B) i es suplantada per la llengua dominant (A). En aquest moment apareixen diversos problemes com l’autoodi, la mitificació del bilingüisme, la creació dels perjudicis lingüístics o el bilingüisme unidireccional.

Situació final: Quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova, es a dir, la dominant.

Interposició o mediatització:

Es tracta d’un fenòmen paral·lel a la substitució lingüística, que es dona quan la llengua dominant (A) interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada; aleshores parlem de cultures satèl·lit.

Açò es dona quan els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua; per exemple quan els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.

 Interferència lingüística:

Canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua. La interferència l’exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada. Hi ha diferents tipus d’interferències: fònica, lèxica i semàntica i morfosintàctica.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Es tracta d’un procés de cohesió de la comunitat lingüística, resposta al conflicte lingüístic. L’objectiu que persegueix és recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants per evitar la seua desaparició.

La normalització reconeix l’existència d’un conflicte lingüístic i per tant proposa reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials que aquesta té.

Cada procés de normalització genera el seu model particular d’acord amb els diferents factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics.

La normalització d’una llengua sempre és una decisió històrica conscient, ja que implica canvis culturals, socials, polítics i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma. A més aquest procés inclou dos aspectes inseparables: la normativització i la política lingüística.

Política lingüística:

Es tracta de l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües, és la gestió del plurilingüisme. Hi ha de dos tipus:

1. Liberalisme o no intervenció: No s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
2. Dirigisme o intervenció: Es publiquen decrets, lleis... poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o per frenar-ne el procés de substitució.

Models:

Trobem dos tipus de models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

1. Principi de personalitat: Permet que l’individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona on es trobe.
2. Principi de territorialitat: Només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona, però no en la seua totalitat territorial.

Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià

NAIXEMENT I EXPANSIÓ DEL S.VIII AL S.XIV

Apareix en la societat una consciència positiva cap a la nova llengua tot i que comencen a crear-se documents escrits i primeres denominacions; allò va propulsar una expansió geogràfica notable de la llengua catalana, tant per la zona mediterrània com peninsular.

Degut a aquest impuls de la llengua apareix la creació d’un model de prestigi per part de la Cancelleria Reial. Gràcies a totes aquestes premisses, s’impulsà la formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D’ESPLENDOR S.XV

El desenllaç d’aquesta situació va portar la llengua a una etapa de reconeixement, és el que anomenem com etapa d’esplendor. Durant aquest moment hi hagué una situació de plenitud en referència a la producció literària, s’introduí la llengua en els àmbits no literaris i es redactaren les bases històriques de la castellanització, es a dir, es va produir un canvi idiomàtic.

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

DECADÈNCIA

El terme Decadència fou encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística  en oposició al terme de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Durant la primera meitat del segle XVI començà a sorgir un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó, a més a més l’expulsió dels moriscos va ocasionar la pèrdua d’un terç de la població i aquelles zones varen ser repoblades per castellans.

Per altra banda les editorials, degut a que hi havia més demanda, preferien editar en castellà. Allò va portar la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança en vers la pròpia llengua, fent que el castellà prengués l’ús públic, mentre que el català es reduïa a l’àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l’adopció sense resistències del castellà fou notable, aleshores Marc Antoni Ortí va descriure la situació diguent que:

“tan gran era l’estimació de la llengua valenciana, que [...] quan algú dels valencians se posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell és ara tant al revés”

Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

DECRET DE NOVA PLANTA

Durant la Guerra de Successió els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren a favor de l’arxiduc Carles; per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta.

Aleshores Espanya es va considerar com un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres castellanoparlants. Aquests anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i utilitzaven el castellà en situacions de projecció pública. Açò va fer que la pauta disglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants i obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

RENAIXENÇA

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau. Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català.

Així es com es passa de la diglòssia lingüística al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el segle XIX la perspectiva  de la nostra llengua havia canviat rotundament: s’havia trencat el decadentisme, s’havia recuperat la literatura culta i s’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics  necessaris per al la normalització i posterior normativització del català.

ELS JOCS FLORALS

Es tracta d’una institució restaurada l’any 1889 que s’utilitza com a catalitzador dels escriptors de l’època. La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic afavorí la represa de consciència de la pròpia identitat, a més d’altres manifestacions culturals.

SEGLE XX

Començà un procés de normativització tot i que nasqué una consciència social de posar unes normes a la llengua catalana, que finalment va comportar cap a la normalització d’aquesta usant-se així a tots els àmbits.

NORMALITZACIÓ I NORMATIVITZACIÓ

Com hem exposat en temes anteriors, existeix un fenomen anomenat substitució lingüística que es dona quan una llengua va desplaçant a poc a poc un altra fins fer-la desaparèixer. Aquesta situació sempre és negativa per a la llengua i per tant és necessari posar-li fre a partir de la normalització d’aquesta llengua.

Aquesta normalització de la que parlem té que tindre en compte els següents conceptes:

• VOLUNTAT POLÍTICA: Els governants veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que es una llengua, tenint així la voluntat per defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Però no tot es troba a la seua mà ja que els parlants també han de ser lleials amb la llengua, fent ús de les lleis i les normes.
• NORMATIVITZACIÓ: És treball dels filòlegs ja que elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua tindrà les qualitats necessàries per a poder difondre’s cap als àmbits d’ús cultes.
• ESTANDARITZACIÓ: Establir un registre estàndard fa possible la difusió de la llengua de tal mode que tots els parlants s’hi veuen identificats.
• POLÍTICA LINGÜÍSTICA: Un procés de normalització requereix aquesta política ja que el govern crearà una direcció general d’aquesta que faça una planificació lingüística.

SEGLE XX: INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors que afavoreixen la normativització: la llengua catalana ja presenta una tradició literària i un ampli recull d’estudis lingüístics, el Noucentrisme busca la normalitat lingüística per a la qual cosa necessitava una normativització de la llengua, i finalment el suport polític i l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització per tal de codificar i normativitzar el català.

LA TASCA DE POMPEU FABRA

Pompeu Fabra amb la seua tasca normativitzadora va tindre que oposar-se al domini ortogràfic existent que trobàvem del s. XIX i principis del s.XX. Ell amb els seus col·laboradors van redactar els següents documents:

• Les Normes ortogràfiques de 1913: basades principalment en conceptes fonèticodialectals (fixar un fonema a una grafia) i etimològics ( solució ortogràfica adoptada pel llatí)
• La Gramàtica:
• Les Converses filològiques
• El Diccionari general: Es va presentar al 1932 i s’utilitzà per depurar el vocabulari tan castellanitzat.

Una vegada promulgades, foren ràpidament acceptades i la premsa, les editorials i els escriptors, en la seua major part, acceptaren la nova ortografia.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatillanismes, i que depurava el català de barbarismes. Per tant tota la societat va adoptar les seues normes, que encara es fan servir avui en dia.

LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

LA DEMOCRÀCIA

Al 1978 s’aprova la Constitució Espanyola, document que presenta la nova situació política del país, la democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura a una monarquia parlamentaria de dret, i sobretot d’una visió unitària de tota Espanya a una divisió per comunitats autònomes.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques. Trobem així l’article 3 de la Constitució on diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, però reconeix la situació plurilingüe de Espanya i permet l’oficialitat de diferents llengües.

A més a més, l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aporvació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. El valencià tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians a tots els àmbits i, com que era patrimoni de tots, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

Degut a aquesta situació positiva pel que respecta el valencià es varen crear una sèrie de lleis per a garantitzar l’ús correcte de la llengua:

• Llei de normalització lingüística (1983 a Catalunya)
• Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983 a la Comunitat Valenciana)
• Llei de normalització lingüística (1986 a les Illes Balears)
• La Constitució d’Andorra (llengua catalana com a llengua oficial)

L’ALFABETITZACIÓ

El curs de 1979/1980 comença amb una nova assignatura, el valencià. És així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià i a més significaria estudiar la seua llengua, enla varietat estàndard i culta, la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

Per tot això el 23 de novembre de 1983 s’aprova la llei d’ús i Ensenyament en valencià la qual, per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics , als mitjans de comunicació i a l’administració pública ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La presència de la llengua als mitjans de comunicació . Un  projecte de normalització ha de parar atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans, es a dir, la televisió i en segon lloc la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral-

L’ENSENYAMENT

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. Per tant en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües, així que de manera que s’anirà aprenent de mode progressiu i s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-les després de la primària, de comprensió i expressió després de la secundaria i el domini d’ambdues llengües després del batxillerat.

El camí per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola s’anomena educació bilingüe i té tres vies:

• PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV) :El valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica per a valencianoparlants però en la secundaria s’aplica indistintament.
• PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL): Pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.
• PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESIVA (PIP): A les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària amb l’àrea de coneixement del medi natural s’anirà introduint el valencià fins arribar a l’ESO que hauran de tindre al ¡menys dos assignatures en valencià.

El govern s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seues classes en valencià i així programar anualment plans de formació per a otorgar la capacitació lingüística.

    ACLARIM CONCEPTES

• INPUT: Bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extraure’n regles i crear in nou llenguatge que s’anirà  incorporant al seu sistema d’interllengua. Hi ha que procurar que l’input siga en quantitat, de temps d’exposició a la L2 és més important si els inputs són comprensibles i així poder avançar cap a la interllengua, i de qualitat ja que sempre està relacionada amb la possibilitat de que l’alumne participe.
• INTAKE: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.
• OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent, es a dir la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels instakes que ha processat. És per això que la memorització i la mecanització és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2, i per tant la L1 dels alumnes influeix en l’aprenentatge de la L2.
• INTERLLENGUA: Construcció que integra regles de la L1, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.
  Es tracta d’un sistema intrapersonal i autònom pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seua L1, però es necessari aclarir que no és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.
• LLENGUA OFICIAL: L’idioma que s’adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.
• LLENGUA COOFICIAL: Llengua oficial juntament amb un altra o altres.
• DRETS I DEURES LINGÜÍSTICS: Llibertats i obligacions establides per llei.
• LLENGUA PRÒPIA: És sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d’un territori.
• LLENGUA PRIMERA: Llengua familiar, llengua materna, llengua mare, es a dir L1.

MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ

• El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
• L’aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.
• Han d’assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l’escolaritat obligatòria.
• El sistema educatiu ha d’utilitzar el valencià com a llengua d’instrucció.
• Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües que es troben als territoris de la Comunitat.
• L’Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent en la llengua perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE

DENOMINACIÓ	DESTINATARIS	OBJECTIU	ORGANITZACIÓ
Model compensatori	Usuaris d’una L2 minoritzada.	Compensar les mancances lingüístiques.	La llengua materna s’estudia en els nivells inicials, però després deixa d’utilitzar-se com a llengua d’instrucció. La L1 serveix per conèixer L2.
Model de manteniment	Usuaris d’una L2 minoritzada.	Mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritzada.	Comencen a utilitzar la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc van incorporant la L2. El currículum s’imparteix en ambdós llengües.
Model d’enriquiment	Usuaris de les dues llengües en contacte.	Buscar una competència comunicativa plena en totes dues llengües.	Les dues llengües són vehicle d’instrucció i es distribueix equitativament al llarg de les diferents etapes educatives.
Model de recuperació plena	Parlants de les dos comunitats lingüístiques.	Invertir la substitució lingüística de la llengua minoritzada.	La L2 minoritzada és l’única llengua vehicular a l’àmbit educatiu, mentre que la L1 esdevé una mera matèria d’estudi.

ELS PROGRAMES D’EDUCACIÓ BILINGÜE AL TERRITORI VALENCIÀ

• La peculiar distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen l’adopció d’un tipus d’educació monolingüe, amb el castellà com a llengua d’instrucció i el valencià com a simple matèria d’estudi, per al territori de predomini lingüístic castellà.
• Per al territori de predomini lingüístic valencià comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció.
• La característica fonamental dels programes d’educació bilingüe (PEB) consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.
• L’objectiu és que tots els membres assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense el prejudici d’aprendre una llengua estrangera.
• Un PEB és un patró didacticoorganitzatiu que intenta adaptar-se al variables que conformen una situació educativa general.

Hi ha a més una sèrie d’elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes, per exemple la llengua que s’utilitza en l’entorn social, el plurilingüisme additiu que es centra en fer un ús vehicular majoritari en valencià, l’actitud dels pares i la llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan a la major part dels aprenentatges.

CLASSIFICACIÓ

1. Atenent al territori
2. Atenent a la llengua base d’aprenentatge
3. Atenent a la llengua habitual de l’alumnat

TERRITORI PREDOMINI LINGÜÍSTIC CASTELLÀ:

PROGRAMA BÀSIC: Es tracta el valencià com a àrea, però es pot demanar l’excepció de l’assignatura, aleshores conviuen alumnat que vol donar l’assignatura amb alumnes que han demanat l’excepció.

TERRITORIS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ:

PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL): S’aplica als centres on el nombre d’alumnes és majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià. A partir de l’opció voluntària de les famílies mitjançant una metodologia específica aconseguirà el domini de les dues llengües. Únicament s’utilitza en educació infantil i primària; la llengua castellana s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària.

El PIL continua en ESO com a PEV. La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV): S’aplica en poblacions de predomini lingüístic valencià on el nombre d’alumnes majoritàriament és valencianoparlants. El PEV l’ús del valencià com a llengua base d’aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària. L’idioma que s’utilitza des de l’inici és el valencià, amb el castellà a nivell oral també des del primer moment. Per a que els xiquets vagen desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà.

Aquest programa continua en l’ESO i la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular.

PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP): S’aplica als centres ubicats en les poblacions de predomini valencià que no apliquen ni el PEV ni el PIL, s’adoptarà el Programa d’Incorporació Progressiva. La llengua base és el castellà i durant l’etapa d’infantil s’introdueix el valencià a nivell oral.

A partir de l’etapa primària, s’introdueix l’assignatura de Valencià i en 3r de primària l’assignatura de Coneixement del Medi Natural s’imparteix en valencià. A més comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques.

PROGRAMA D’EDUCACIÓ BILINGÜE ENRIQUIT (PEBE): A partir del 30 de juny de 1998, qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des de 1r curs de l´educació Primària l´ensenyament d´una llengua estrangera com a llengua vehicular. A més fa una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l´Educació infantil. A l´hora d´aplicar un PEBE, cal determinar la proporció de l´ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada. A més, caldrà establir el moment i la seqüencia d´introducció sistemàtica. També prendre acords relacionats amb la metodologia. Els centres han de comptar amb l´acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies. Han d´elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars