L'Horta Sud podria perdre 13 unitats educatives en valencià
Escola Valenciana recorda que per
al present curs se'n van aconseguir 7 noves línies 28/01/14
Escola Valenciana ha presentat un
informe sobre les línies en valencià que l'administració educativa proposa
eliminar per al curs 2014-2015. Perillen 13 unitats educatives en valencià de 8
escoles públiques de l'Horta Sud. Les poblacions afectades són
Alaquàs, Mislata, Quart de Poblet, Torrent i Xirivella. “Si no
s'evita, el govern valencià tancarà el CP Ciutat de Cremona d'Alaquàs”,
adverteix l'entitat.
L'Horta Sud és una de les comarques més afectades per la proposta
d'eliminació d'unitats en valencià de la Conselleria d'Educació. Per davant només hi ha la Plana.
“La nostra és una comarca on l'ensenyament en valencià és molt positiu, perquè
bona part de l'alumnat és castellanoparlant i estudiar en els programes
d'ensenyament en valencià garanteix a aquests xiquets el domini del nostre
màxim tret d'identitat, el valencià. La proposta d'eliminació de tantes unitats en valencià a la nostra
comarca és un atac directe d'Educació al foment del plurilingüisme a l'Horta
Sud”, ha explicat Vicent Font, president del Guaix, la Coordinadora
d'Escola Valenciana a la comarca.
Pel que fa al CP Ciutat de
Cremona d'Alaquàs, és una escola on es constata que hi ha una important demanda
de matriculació per part de les famílies i així i tot l'administració educativa
té la intenció de tancar el centre: “La supressió de les tres unitats
d'infantil del CP Ciutat de Cremona suposa la mort de l'escola. A més, la
suposada manca de matrícula, en molts casos, prové de la nul·la promoció dels
centres públics en valencià per part de la Conselleria”, ha afegit Vicent Font.
Sentències
Entre els centres afectats per la
proposta d'eliminació d'unitat en valencià feta per la Conselleria d'Educació
hi ha les dues escoles que van guanyar a TSJ l'obertura d'unitats d'ensenyament
en valencià per a infantil, el CP Rei En Jaume i, recentment, el CP Ramon y Cajal de Xirivella. Són dues de les escoles que el curs que ve oferiran una
unitat d'ensenyament menys en infantil de 3 anys.
Després de la sentència, el Rei
en Jaume oferia per a aquest curs dues unitats d'ensenyament en valencià. El
pròxim curs es quedarà amb una. En el cas del Ramon y Cajal es passarà de tres
unitats a dos. “Això suposa que es
pretenen eliminar dues unitats d'ensenyament en valencià al municipi, unitats
per les quals s'ha lluitat durant tres anys que passaren d'ensenyament en
castellà a ensenyament en valencià”, ha recordat Font.
Així mateix, el Guaix vol
recordar que per a l'actual curs es varen aconseguir 7 noves línies
d'ensenyament en valencià a l'Horta Sud gràcies a la campanya informativa de
matriculació en valencià d'Escola Valenciana i ara l'administració de Fabra
proposa eliminar 13 unitats en valencià a la comarca.
El tancament de Canal 9, novel·lat
Esperança Camps i Empar Marco publiquen 'Vertigen', una
ficció sobre la fi dels mitjans públics valencians amb una trama de novel·la negra
El tancament de Canal 9, novel·lat
Esperança Camps i Empar Marco publiquen 'Vertigen', una
ficció sobre la fi dels mitjans públics valencians amb una trama de novel·la negra
21/04/2014
El tancament dels mitjans públics valencians el passat més de novembre, es va viure de “forma vertiginosa” per la societat valenciana, que en el marc d'unes poques setmanes va veure com desapareixia “el mirall valencià de la realitat”. Explicar aquell procés i fer-ho amb una trama propera a la novel·la negra ha estat el repte que es van imposar les periodistes Esperança Camps i Empar Marco i que ha donat lloc a la seva primera novel·la conjunta 'Vertigen' (Sembra Llibres, 2014).
Esperança
Camps i Empar Marco han novel·lat a 'Vertigen' el tancament de Canal 9 Foto:
Jordi Palmer / Nació Digital
El tancament dels mitjans públics valencians el passat més de novembre, es va viure de “forma vertiginosa” per la societat valenciana, que en el marc d'unes poques setmanes va veure com desapareixia “el mirall valencià de la realitat”. Explicar aquell procés i fer-ho amb una trama propera a la novel·la negra ha estat el repte que es van imposar les periodistes Esperança Camps i Empar Marco i que ha donat lloc a la seva primera novel·la conjunta 'Vertigen' (Sembra Llibres, 2014).
-Com es
gesta aquesta novel·la?
-Empar Marco: En paral·lel al tancament de Canal 9 vam pensar que allò
havia de quedar escrit. Vam voler fer una novel·la negra emmarcada en aquests
fets, de manera que vam escriure sobre els fets i, a la vegada, amb un argument
que té a veure amb les extremes dretes valenciana i grega, perquè el
protagonista és un periodista grec, que a València reviu el tancament de la
televisió pública grega.
-Ha estat un
llibre ràpid d'escriure?
-Esperança
Camps: Sí, el vam escriure conforme passaven els
fets. Quan vam començar Canal 9 encara no estava tancat i teníem aquella
esperança que es fessin enrere.
-Es veia
venir la possibilitat del tancament?
-E.C.: El que està clar és que no era sostenible, perquè els
mateixos que l'han tancada la van engreixar. Però ens pensàvem que no
s'atrevirien a fer-ho perquè el govern era el màxim usufructuari de la
televisió. Dèiem que Canal 9 era una conselleria més del govern valencià i el
tancament a qui més perjudicaria seria a ells mateixos. De fet hi ha molta gent
al PP, sobretot alcaldes, que encara no ho entenen.
-El llibre
explica aquesta perplexitat?
-E.C.: Sí, és a partir de la perplexitat que s'explica tot. Ara
els ciutadans s'han quedat sense espill on mirar-se i el PP s'ha quedat sense
projector.
-La
desconnexió de RTVE és una alternativa?
-E.C.: No, és ínfima, gens comparable a la de Catalunya.
-E.M.: I ja ho van avisar des del principi, que tenien recursos
molt escassos.
-Així no
queden cap televisió ni ràdio en valencià?
-E.C.: No. Des del tancament de les emissions de Catalunya
Ràdio, el dial és un desert. Pots escoltar alemany, anglès, àrab i per
descomptat en castellà, però res en valencià.
-Creuen que
això pot passar a TV3?
-E.M.: És impensable. TV3 és una institució.
-Imagino
que el llibre, tot i ser una ficció, no acaba amb la reobertura de Canal 9.
-E.M.: No. Al final el tanquen, però la ficció ens permet obrir
camins i cobrir buits.
-És
previsible una segona part de 'Vertigen'?
-E.C.: No, aquesta història té principi i final, no es pot
estirar més aquest fil.
27/05/2014
Els 300 contes d'Albert Estengre, en directe a l'Espai VilaWeb
El
rondallaire explicarà contes per a adults el pròxims dijous 29 a les 19.30
Des de principi d'any podeu veure cada dia un vídeo amb
l'Albert Estengre explicant un conte a VilaWeb. Dijous 29 de maig, però, us
convidem a sentir el rondallaire en directe. A les 19.30, Estengre explicarà un
grapat de contes per adults a l'Espai VilaWeb.
Amb l'avinentesa del Tricentenari, el contacontes en narra un
cada dia perquè, com explicava
en aquesta entrevista, considera que 'els contes, i encara més si
són encadenats, un conjunt --tres-cents, en aquest cas--, ens porten a
explicar-nos com a poble. Són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra
història.
Dijous podreu gaudir de la glosa d'Estengre en primera persona. Fa anys que explica rondalles a escoles, biblioteques i festivals, i des de fa uns mesos, també a VilaWeb.
Dijous podreu gaudir de la glosa d'Estengre en primera persona. Fa anys que explica rondalles a escoles, biblioteques i festivals, i des de fa uns mesos, també a VilaWeb.
Entrevista amb el rondallaire Albert Estengre: 'Els
contes són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra historia'
Ja fa un grapat d'anys que l'Albert Estengre es dedica
a explicar contes. Sovint va a escoles, biblioteques o festivals. Però des de
la setmana passada, coincidint amb l'arrencada de l'any, n'explica cada dia un,
en vídeo, i per a tots els públics. 'El conte és cultura i ens ho hem de
creure', diu. I afegeix que els contes, sobretot si són presentats, com en
aquest cas, en grup, ens expliquen i ens defineixen com a poble: 'Són un retrat
de nosaltres mateixos i de la nostra història.' En aquesta entrevista ens introdueix
en el món del conte, explica d'on va sorgir la idea d'explicar-ne un cada dia
durant un any, quines característiques tenen, què els diferencia dels contes
tradicionals d'unes altres cultures, etc.
—Un conte cada dia durant un any… D'on sorgeix la idea?
—La primera idea ve de la voluntat d'explicar el 1714 a la canalla. Ja hi ha algun llibre per a nens que explica la Diada, però vaig pensar que explicar el tricentenari a través de contes tradicionals seria interessant. Els contes, i encara més si són encadenats, un conjunt --tres-cents, en aquest cas--, ens porten a explicar-nos com a poble. Són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra història.
—Ja n'hi ha prou, de contes, per a explicar-ne un de diferent cada dia?
—N'hi ha més encara! Un conte és una història que viatja. N'hi ha molts, de contes que expliquen històries semblants a llocs diferents del món. Alguns són universals, però cada poble els adapta i els resol d'acord amb la seva manera de fer i de ser. Amb el pas dels anys, passant de generació en generació, esdevenen propis i formen part de la nostra cultura. Són cultura. Per tant, de contes, sí, n'hi ha de sobres!
—Com n'heu fet la tria?
—Són contes tradicionals, coneguts, que ja han estat escrits, que provenen de mites i que han circulat per la Mediterrània. Jo els explico a la manera d'aquí, amb l'humor d'aquí, com s'ha fet durant segles. La cultura oral els ha mantinguts durant generacions.
—El conte és una manera de salvaguardar la cultura oral?
—Sí, segur, però el conte no es perdrà mai. Com és que no tenen presència en el món mediàtic? Potser perquè no s'han assimilat com una cosa lúdica o perquè no tenen prestigi. Hi ha qui diu que per al gran públic d'avui el conte oral és massa simple, que no té secret. Però els contes són segurament la manera més antiga d'explicar una història. El conte tradicional és sempre un conflicte, no és mai una descripció; s'hi expliquen coses que passen i que ens defineixen. Potser no tindran mai prestigi però hi seran sempre, perquè tenen públic, ni que sigui esporàdic.
—Hi ha qui diu que en aquest temps que vivim als nens només els agraden els ordinadors…
—Els nens són els qui escolten més perquè són els més tafaners i curiosos. De seguida s'enganxen a la història. Passa que els contes no són moda i les modes, entre els més joves, compten. Però quan explico un conte en una classe amb nens o en una biblioteca, es deixen endur per la història de seguida, hi entren de ple, com si fos un film.
—Si els contes ens expliquen i ens defineixen com a poble, com són aquests contes? Quines característiques pròpies tenen?
—Són contes senzills, que no vol dir simples. Al nostre país tenim un humor especial, que a vegades pot ser més escatològic o més fi, però sobretot crec que és un humor seriós i elegant. Quan explico contes fora de Catalunya agraden igualment, però noto la diferència i fins i tot a vegades em puc sentir una mica incòmode. No és pas una qüestió política, senzillament riuen d'unes altres coses. A Espanya, per exemple, solen tenir un aire més dramàtic i formal, per explicar la mateixa història. A mi, sovint, em diuen que tinc un humor 'caprià'. I no és pas que jo fos un seguidor de Capri ni que ell inventés res de nou. Ni tan sols ell, no era caprià. Ell era. Però sí que és cert que l'humor ha de menester complicitat. T'hi has de reconèixer. I ell tenia una manera pròpia de fer-ho. I nosaltres, els catalans, també.
—Com són els contes d'aquesta sèrie?
—Són contes per a tots els públics. Amb un punt còmic. N'hi ha que són per a adults, però que la canalla pot sentir perfectament, perquè la història l'entén igual, encara que potser els més petits no n'entenguin els detalls més sucosos. Jo explico i vull explicar contes que siguin per a tothom.
—Feu servir una llengua especial, en els contes?
—M'hi miro molt, amb la llengua. Per exemple, m'agraden els pronoms febles, que sovint escassegen. I m'agrada recuperar paraules que havia sentit a la mare, a l'àvia, etcètera. I si són paraules que realment avui se senten ben poc i que per als més joves poden costar d'entendre, tot seguit hi afegeixo algun sinònim, però ja l'he dita. Ho trobo molt important. La globalització ha servit per a aprendre moltes coses, però també hem perdut, per exemple, alguns localismes que ens feien diferents. M'agrada recuperar-los.
—Normalment, en quins espais els expliqueu, els contes?
—Explico contes a biblioteques i a escoles, sobretot. A vegades en algun teatre, però un conte, així que es teatralitza, deixa de ser conte. Es fa una distància amb el conte. Al conte jo sóc jo, en primera persona. Al teatre, passo a ser un personatge. Canvia el món. No és igual. Darrerament també he explicat contes al Born Centre Cultural. Hi he explicat una història del caganer, intrínsecament catalana, i contes sobre les batalles i invasions de què han estat objecte els catalans.
—Ara els expliqueu davant una càmera…
—Sempre he estat molt vergonyós, però la càmera ha deixat de fer-me por. N'he après i m'agrada. És una altra manera d'encarar-se amb el públic, que és dins la càmera, però continua essent un conte, fet amb la paraula nua, de manera sintètica i sense elements que puguin distreure.
—Com va ser que us vau dedicar a ser rondallaire?
—Casualment. Jo feia titelles amb en Biel Porcel. I dels titelles em van proposar d'explicar contes. Al principi em pensava que sería avorrit, que era una bajanada, però després vaig descobrir que no. Vaig descobrir la potència de la paraula sola. I, a més, oral. I això és el conte.
—Hi ha festivals de contes al nostre país?
—Fa dos o tres anys que es fa un festival de contes a Barcelona, el Món de Mots. També hi ha la marató de contes de l'Hospitalet. I, per exemple, hi ha el festival de contes d'Arenys, que porto jo mateix, i en què expliquem contes a la biblioplatja o a la golondrina. Però potser sí que estaria bé que tinguéssim algun cosa més grossa. El conte és cultura i ens ho hem de creure.
—La primera idea ve de la voluntat d'explicar el 1714 a la canalla. Ja hi ha algun llibre per a nens que explica la Diada, però vaig pensar que explicar el tricentenari a través de contes tradicionals seria interessant. Els contes, i encara més si són encadenats, un conjunt --tres-cents, en aquest cas--, ens porten a explicar-nos com a poble. Són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra història.
—Ja n'hi ha prou, de contes, per a explicar-ne un de diferent cada dia?
—N'hi ha més encara! Un conte és una història que viatja. N'hi ha molts, de contes que expliquen històries semblants a llocs diferents del món. Alguns són universals, però cada poble els adapta i els resol d'acord amb la seva manera de fer i de ser. Amb el pas dels anys, passant de generació en generació, esdevenen propis i formen part de la nostra cultura. Són cultura. Per tant, de contes, sí, n'hi ha de sobres!
—Com n'heu fet la tria?
—Són contes tradicionals, coneguts, que ja han estat escrits, que provenen de mites i que han circulat per la Mediterrània. Jo els explico a la manera d'aquí, amb l'humor d'aquí, com s'ha fet durant segles. La cultura oral els ha mantinguts durant generacions.
—El conte és una manera de salvaguardar la cultura oral?
—Sí, segur, però el conte no es perdrà mai. Com és que no tenen presència en el món mediàtic? Potser perquè no s'han assimilat com una cosa lúdica o perquè no tenen prestigi. Hi ha qui diu que per al gran públic d'avui el conte oral és massa simple, que no té secret. Però els contes són segurament la manera més antiga d'explicar una història. El conte tradicional és sempre un conflicte, no és mai una descripció; s'hi expliquen coses que passen i que ens defineixen. Potser no tindran mai prestigi però hi seran sempre, perquè tenen públic, ni que sigui esporàdic.
—Hi ha qui diu que en aquest temps que vivim als nens només els agraden els ordinadors…
—Els nens són els qui escolten més perquè són els més tafaners i curiosos. De seguida s'enganxen a la història. Passa que els contes no són moda i les modes, entre els més joves, compten. Però quan explico un conte en una classe amb nens o en una biblioteca, es deixen endur per la història de seguida, hi entren de ple, com si fos un film.
—Si els contes ens expliquen i ens defineixen com a poble, com són aquests contes? Quines característiques pròpies tenen?
—Són contes senzills, que no vol dir simples. Al nostre país tenim un humor especial, que a vegades pot ser més escatològic o més fi, però sobretot crec que és un humor seriós i elegant. Quan explico contes fora de Catalunya agraden igualment, però noto la diferència i fins i tot a vegades em puc sentir una mica incòmode. No és pas una qüestió política, senzillament riuen d'unes altres coses. A Espanya, per exemple, solen tenir un aire més dramàtic i formal, per explicar la mateixa història. A mi, sovint, em diuen que tinc un humor 'caprià'. I no és pas que jo fos un seguidor de Capri ni que ell inventés res de nou. Ni tan sols ell, no era caprià. Ell era. Però sí que és cert que l'humor ha de menester complicitat. T'hi has de reconèixer. I ell tenia una manera pròpia de fer-ho. I nosaltres, els catalans, també.
—Com són els contes d'aquesta sèrie?
—Són contes per a tots els públics. Amb un punt còmic. N'hi ha que són per a adults, però que la canalla pot sentir perfectament, perquè la història l'entén igual, encara que potser els més petits no n'entenguin els detalls més sucosos. Jo explico i vull explicar contes que siguin per a tothom.
—Feu servir una llengua especial, en els contes?
—M'hi miro molt, amb la llengua. Per exemple, m'agraden els pronoms febles, que sovint escassegen. I m'agrada recuperar paraules que havia sentit a la mare, a l'àvia, etcètera. I si són paraules que realment avui se senten ben poc i que per als més joves poden costar d'entendre, tot seguit hi afegeixo algun sinònim, però ja l'he dita. Ho trobo molt important. La globalització ha servit per a aprendre moltes coses, però també hem perdut, per exemple, alguns localismes que ens feien diferents. M'agrada recuperar-los.
—Normalment, en quins espais els expliqueu, els contes?
—Explico contes a biblioteques i a escoles, sobretot. A vegades en algun teatre, però un conte, així que es teatralitza, deixa de ser conte. Es fa una distància amb el conte. Al conte jo sóc jo, en primera persona. Al teatre, passo a ser un personatge. Canvia el món. No és igual. Darrerament també he explicat contes al Born Centre Cultural. Hi he explicat una història del caganer, intrínsecament catalana, i contes sobre les batalles i invasions de què han estat objecte els catalans.
—Ara els expliqueu davant una càmera…
—Sempre he estat molt vergonyós, però la càmera ha deixat de fer-me por. N'he après i m'agrada. És una altra manera d'encarar-se amb el públic, que és dins la càmera, però continua essent un conte, fet amb la paraula nua, de manera sintètica i sense elements que puguin distreure.
—Com va ser que us vau dedicar a ser rondallaire?
—Casualment. Jo feia titelles amb en Biel Porcel. I dels titelles em van proposar d'explicar contes. Al principi em pensava que sería avorrit, que era una bajanada, però després vaig descobrir que no. Vaig descobrir la potència de la paraula sola. I, a més, oral. I això és el conte.
—Hi ha festivals de contes al nostre país?
—Fa dos o tres anys que es fa un festival de contes a Barcelona, el Món de Mots. També hi ha la marató de contes de l'Hospitalet. I, per exemple, hi ha el festival de contes d'Arenys, que porto jo mateix, i en què expliquem contes a la biblioplatja o a la golondrina. Però potser sí que estaria bé que tinguéssim algun cosa més grossa. El conte és cultura i ens ho hem de creure.
28/5/2014
La Federació d'Associacions de Pares i Alumnes elabora
una manual per desobeir la llei Wert
Entre les pautes hi ha la creació d'una
xarxa d'escoles insubmises a la Lomce
Pares i
estudiants van manifestar-se contra la llei Wert l'octubre passat.
La Federació d'Associacions de Pares i Alumnes de
Catalunya (FaPaC) ha elaborat un manual per desobeir la llei orgànica per a la
millora de la qualitat educativa (Lomce), la coneguda com a llei Wert, que es
començarà a aplicar el curs que ve a primer, tercer i cinquè de primària. El
manual es farà arribar a totes les AMPA adherides a la Federació i també a les
escoles. "Cal donar una resposta contundent davant l'aplicació de la llei
per això endeguem aquesta iniciativa", ha insistir aquest dimarts el vocal
de la FaPaC, Andrés Encinas. El portaveu de la Federació ha titllat la llei
Wert de "reaccionària", "conservadora" i de
"separatista". "Dinamita el model català d'immersió lingüística
i aposta per la privatització del sistema educatiu", ha lamentat Encinas.
Un dels punts d'aquest manual és impulsar una Xarxa
d'Escoles Insubmises a la Lomce. "Ja ha començat a enlairar-se", ha
detallat una de les seves portaveus, Maria José Ruiz. No utilitzar llibres i
materials relacionats amb el currículum de la llei Wert, no triar ni
l'assignatura de religió ni la d'emprenedoria i activitat empresarial, mantenir
el model d'immersió lingüística català o no fer les proves previstes a tercer i
sisè de primària són altres punts que formen part d'aquest manual de
"resistència activa" a la Lomce. Segons Encinas l'objectiu final és
que el departament d'Ensenyament es posicioni "clarament" i
"doni instruccions" respecte la llei Wert.
ELISABET ESCRICHE Barcelona | Actualitzada 27/5/2014
29/5/2014
L’ASSOCIACIÓ
DE MITJANS D'INFORMACIÓ I COMUNICACIÓ (AMIC)
|
|||
Una iniciativa per potenciar les empreses editores de mitjans
d’informació i comunicació dels territoris de parla catalana
|
|||
L’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals
(ACPG) és des del passat setze de maig l’Associació de Mitjans d’Informació i
Comunicació (AMIC), perquè com va dir a l’assemblea el President de l’AMIC,
Sr. Alfons Udina, el canvi respon a l’evolució de l’entitat, que cada cop
agrupa a més tipus de mitjans i el fet de ser gratuït “no és un tret
diferencial dels associats”. A més a més, l’associació, tot i la crisi, no ha
parat de créixer en associats i amb aquest nou nom vol “avançar-se als canvis
que pensem que hi hauran en el futur mapa de mitjans d’informació del país”.
L'ara ja antiga ACPG, des de l’inici va evolucionar amb el sector, les noves tecnologies i les demandes dels editors. Va néixer l’any 1997 com a associació només de premsa gratuïta auditada, uns anys després es va obrir al conjunt de la premsa gratuïta de Catalunya, Balears, Andorra i el País Valencià. I des de l’any 2007 va ser també l’associació de mitjans digitals del nostre país. De fet, actualment l’associació està formada pràcticament pel mateix nombre d’associats de premsa gratuïta que de mitjans digitals. A més a més, alguns dels editors associats evolucionen progressivament els seus mitjans cap a noves modalitats adaptades a les noves plataformes de comunicació: mitjans digitals que es plantegen obrir una versió premium, televisió digital, etc, sense deixar de parlar dels nous formats de mitjans d’informació que aviat apareixeran en modalitat tauleta, smartphone, etc, uns canvis tecnològics als que l’associació s’hi vol adaptar i acompanyar als editors associats. És per aquest motiu principal, adaptar-se al futur, que l’ACPG ha canviat de nom: “AMIC - Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació” en la darrera assemblea celebrada a Mataró. Des de l’associació es veu en aquest nou nom, AMIC, un concepte més plural i ampli que defineix millor els mitjans que s’editen i s’editaran en els propers anys, a més a més el nom té un so agradable, positiu i fàcilment recordable. I perquè serà una eina que els permetrà representar millor als empresaris editors de l’associació davant dels seus productes informatius actuals i els nous que vindran. L’anècdota històrica de l’any 1938  El nom AMIC per l’Associació té una anècdota històrica que referma l’encert com a substitut del nom de la històrica Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG). L’1 de gener de 1938 va aparèixer el primer número d’AMIC, que era, segons el subtítol, una “publicació quinzenal per a l’esplai del soldat de l’Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya”. Eren vuit pàgines a quatre columnes, de format 450x320mm, que era repartida gratuïtament. AMIC va aparèixer fins al desembre del 1938. |
El MAC 2014 ix demà al carrer amb les millors companyies de circ nacional
30/5/2014
Una desena d’espectacles
s’alineen entorn del circ i el teatre més innovador per a invadir d’alegria
este cap de setmana els carrers de Mislata.
Mislata aposta per la cultura.
Eixe va ser el motiu amb què en 2013 l’Ajuntament de Mislata va posar en marxa
una iniciativa inèdita que donava rellevància al teatre accessible a tots,
espectacles dirigits a tots els públics a peu de carrer. Per segon any
consecutiu la ciutat dóna el tret d’eixida al seu segon festival Mislata Art al
Carrer amb moltes activitats i tallers complementaris.
Este matí, en roda de premsa, els
responsables tècnics han explicat les característiques i la importància d’este
projecte amb la companyia d’un dels responsables dels tallers d’esta edició,
Jesús Jara, actor i director de clown.
Jara ha explicat que com a
espectador de la primera edició, «va aconseguir entusiasmar i pareix que siga
un miratge en un panorama tan desolador per a la cultura a causa de les
retallades». Jara ha explicat que l’origen del clown naix en els carrers, el
cine mut i els circs, i ha afegit que «esta edició del MAC fa un homenatge a
eixe record de saltimbanquis i titellaires que va ser l’origen dels pallassos
actuals».
Per la seua banda, l’alcalde,
Carlos Fernández Bielsa, ha ressaltat l’esforç que l’Ajuntament de Mislata fa
per la cultura, apostant per més gasto i el treball d’un gran equip tècnic per
a fer front a la retirada de subvencions del Ministeri. Mislata ha emprés un
augment substancial del pressupost en matèria cultural, que enguany permetrà la
celebració d’un segon MAC amb companyies de prestigi de huit autonomies
diferents.
A més, l’alcalde ha manifestat la
seua satisfacció per «aconseguir que les arts, el teatre i la música isquen
dels museus i els teatres per a arribar al carrer, d’on mai van haver d’eixir,
perquè tenen la missió de connectar amb la gent». Ha finalitzat anunciant que
el MAC tornarà en 2015 celebrant la seua tercera edició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario