textos pròpis

Com tracta els contes Llorenç el contacontes

Durant la setmana d’activitats complementàries, sols uns pocs vàrem tindre el plaer de gaudir d’una conferència exposada pel conegut i un dels més importants contacontes del nostre país, Llorenç Giménez, on ens va mostrar la quantitat de recursos i d’habilitats que ell té per sorprendre als xiquets mitjançant la narració de contes.

Primerament ens va fer veure la importància que té el públic durant les seues intervencions, ja que a la fi i al cap, ell està treballant per fer gaudir als seus receptors. És per això que té certa dependència respecte al públic tot i que les seues funcions s’adeqüen al tipus de expectants que es troba en cada moment; per això va comparar aquesta dependència amb un moll, ja que segons el públic la seua funció s’allarga o s’acurta.

En segon lloc ens donà una sèrie de consells per si en algun moment ens trobàvem amb la dificultat de realitzar activitats paregudes o relacionades amb contar contes. Per exemple va reflectir la importància de descriure els objectes que es porten o que es nombren durant el conte, tot i que pot ser els xiquets els desconeixen i això pot afectar en que ells puguen continuar el fil del conte; també ens remarcà la importància que té la introducció de recursos lingüístics com les endevinalles per mantindré l’atenció dels xiquets i comprovar que estan seguint la història o els embarbussaments per donar un sentit divertit a les històries. Tots aquest elements, encara que semblen prou simples, criden l’atenció dels receptors i a més a més fa que és senten útils per al desenvolupament del conte.

Seguidament va començar a traure tots els objectes que havia portat a les seues maletes i ens va fer veure que no sempre un objecte tenia un mateix significat, es a dir, en un conte un element l’havia utilitzat com allò que és l’objecte i en altre li havia caracteritzat amb un altra finalitat. Açò és dona per exemple en el cas d’una caragola que va portar, ja que en una representació la va utilitzar com allò que és apropant-la a les orelles dels xiquets però en altra l’emprà com a instrument.  Ens mostra, per tant, l’adaptació constant que realitza dels elements segons les variacions que fa durant les seues intervencions com a contacontes.

Per altra banda la selecció de llibres que ell fa no es centra en el contingut ni la història, sinó que ell s’interessa principalment per les imatges, tot i que normalment no narra els contes que ja estan escrits sinó que els improvisa ajudant-se de les imatges que apareixen i també de les aportacions que fan els receptors. A més moltes vegades el fet d’introduir cançons fa que la intervenció no siga únicament d’ell sinó que invite a participar als xiquets i a formar part de la narració.

Finalment, una idea que em va cridar molt l’atenció, es com tracta el tema de la diversitat durant les seues intervencions. Amb un element tan simple com un plat xinés feia que els xiquets més tímids o més reprimits es sentiren com uns genis per poder fer rodar aquell plat damunt d’un pal, així ells guanyaven seguretat i es sentien a la mateixa vegada protagonistes d’allò que es creien incapaços de fer.

A tall de cloenda podríem dir que ens donà una quantitat nombrosa de recursos per poder fer atractiva l’activitat de contacontes per als xiquets, i sobretot ens dona elements per combinar a l’hora de fer les intervencions que complementen les històries que fan que els xiquets, al poder veure que allò que apareix al conte es tracta d’un objecte real i pròxim, es puguen ficar com a verdaders protagonistes d’aquestes narracions que ens ofereix el reconegut Llorenç Giménez.
TAR

DISFRUTEM AMB XEMA PALANCA

utem amb Xema Palanca

Durant la setmana d’activitats complementaries vam assistir a una conferència proposada per l’assignatura de propostes didàctiques en llengua i literatura, en la qual el reconegut Xema Palanca ens donava una sèrie de claus per poder introduir activitats referides al teatre amb els alumnes en el nostre futur com a docents.

No obstant això, a pesar de que el concepte de conferència es sinònim de xarrada, aquesta vegada va ser un tant diferent. En aquest cas no va tindre un caràcter teòric, ja que nosaltres vam actuar com a xiquets participant en cadascuna de les activitats que proposava Xema.

En primer lloc vàrem realitzar una activitat en conjunt, en la que simulàvem que estàvem dins d’un vaixell. Tots nosaltres  érem la tripulació i el capità, Xema Palanca, anava donant una sèrie de premisses que teníem que realitzar. Començarem fent com que fregàvem la coberta, després pujàvem les veles del vaixell, també férem com que un home s’enfonsava a l’aigua, etc. Cadascun dels moviments anava acompanyant d’un soroll, i per tant l’activitat treballava tant l’escolta per saber quin moviment tocava en cada moment, com el ritme ja que tots reproduíem el soroll a la mateixa vegada.

Aquesta primera activitat introductòria la va descriure com un joc prou eficaç per a que els xiquets comencen a perdre la por escènica i guanyen confiança en el medi en el qual s’estan desenvolupant. A més a més l’adopció de diferents personatges com mariners, pirates o fantasmes fa que es fiquen dins de diferents actituds, agafant les distintes personalitats i responsabilitats de cadascuna de les  figures representades, fent així molt més atractiva l’activitat.

Seguidament vàrem dividir-nos en dos grups, tot i que érem molt nombrosos, per realitzar un altra activitat molt interessant anomenada “pilota imaginaria”. En aquest joc teníem que rodar aquesta pilota i per fer-ho havíem de donar aplaudiments. Cada vegada el joc s’anava complicant ja que afegíem diferents consignes com tornar-li-la al company, passar-la a un altre i fins i tot deixar-la al mig fins que un company l’arreplega-se. Aquesta activitat combina el ritme i sobre tot dona molta importància a l’activació i els reflexos per contestar quan arribe el teu torn.

Molt pareguda a aquesta activitat fou un altra en la qual havíem de preguntar i respondre als companys amb el següent diàleg: -Hola, què tal? -Molt be. – I tu? – Fenomenal. Primer una persona únicament començava la conversació, però a mesura que anàvem avançant podien ser dos persones les que preguntaven, de forma que cada vegada l’exercici era més complexe. L’objectiu que tenia va ser que escoltarem atentament als companys perquè en qualsevol moment hauríem de contestar o començar a preguntar, el que fa que els alumnes estiguen atents en tot moment.

També li vàrem donar prou importància al ritme ja que realitzarem tres activitats diferents en les que l’escolta era molt important per poder-les dur a terme. Una d’elles tractava de cantar una cançó lligada a un ball, en la qual havíem de fer un cànon amb els moviments que proposava Xema; després férem un ritme amb percussió corporal en la que anàvem ficant i llevant elements i finalment una anomenada “Jo acuse!” en la qual la rapidesa de la parla i de la imaginació havia de estar present contínuament. Aquest tipus d’activitats que es relacionen amb el ritme, tal com va explicar Xema, són útils per mantindré l’atenció dels alumnes i sobretot per iniciar-los en la importància que té la música per a l’aprenentatge.

A més d’això la representació corporal en gestos fa que la memorització i la reproducció dels moviments siga molt més fàcil, i una de les activitats que relacionava la memorització amb el moviment és “me’n vaig de viatge”. El joc consistia en que cadascun dels alumnes havia de nomenar un objecte que es portaria a un viatge, els elements anaven acompanyats d’un gest i s’anaven acumulant, fent que el següent company tinguera que memoritzar tots els anteriors i afegir un nou. El fet de que cada paraula estiguera relacionada amb un moviment feia que la seua memorització siguera més fàcil, ja que associàvem cada objecte a una figura.

Finalment treballàvem també les imatges en grup. En un primer moment  treballarem les imatges complementàries on s’utilitzaven els paral·lelismes, la simetria i la relació, fent així composicions en parella. I com última activitat realitzarem una sèrie d’iconografies en les quals s’introduïa un nou element, una taula que teníem que tindre en compte a l’hora de realitzar la imatge en grup. En primer lloc el tema era lliure i finalment amb consignes temàtiques, el que feia més complexa la tasca. Aquest tipus d’activitats fa que els alumnes puguen transmetre diferents conceptes no sols amb la parla, sinó amb la representació i així assabentar-se de que la comunicació no es limita a les paraules sinó que també es pot transmetre amb el cos, els gestos i les expressions.

Després de tot aquest recull d’activitats vàrem comprovar que hi ha tres elements fonamentals per a desenvolupar el concepte d’improvisació com ho planteja Xema Palanca: l’escolta, l’acceptació i l’ajuda. En primer lloc l’escolta, com hem vist, està present en la majoria de les activitats i és important per a la concentració; en segon lloc trobem l’acceptació que consisteix en tindre una actitud oberta i predisposada a realitzar tot allò que es proposa per poder avançar; i finalment l’ajuda que es refereix a la col·laboració en grup per fer bones improvisacions conjuntes. Aquest tres conceptes són necessaris per poder desenvolupar qualsevol activitat i a més per ensenyar als xiquets normes i habilitats per a poder dur a terme la resta de jocs que es realitzen en conjunt.

A tall de cloenda podríem dir que, les dues hores i mitja que vàrem estar amb ell, ens va mostrar una quantitat de recursos que podríem utilitzar per treballar el concepte d’improvisació en els col·legis i, a més a més, ens va demostrar que el fet d’improvisar no te perquè ser dolent per als xiquets, sinó que pot convertir-se en interessant mitjançant activitats molt diverses que ajuden als alumnes a guanyar terreny, a poc a poc, en el concepte de improvisació, i indirectament començar a introduir-los en el món de la representació.

Cap a una renovació pedagògica

La passada setmana d’activitats complementaries vaig decidir assistir al primer congrés internacional sobre l’ensenyament de la gramàtica en el nostre present, passat i futur. En ell la distingida Anna Camps, tractava de donar compte de que es necessària una renovació de l’ensenyament d’aquesta eina educativa tan important com és la gramàtica dins del context escolar.

Per introduir el tema, va fer un recorregut pel passat per a que puguerem apreciar la situació de crisi que existia i, sobretot, el perquè de la nostra situació actual front al concepte de l’ensenyament de la gramàtica. Aquesta crisi de la que parla es deguda a que l’estudi de l’anàlisi morfològic es tractava d’una manera molt superficial i per tant el seu ensenyament es donava des de un punt de vista molt general i descontextualitzat.

La societat dels anys setanta era conscient d’aquesta crisi i per a eradicar-la es va proposar una reforma dels continguts basada en l’estructuralisme. Aquest estructuralisme va començar per reformar alguns continguts lingüístics però sense tindre en compte els contextos d’ús, el que va fer que anys després hi sorgeix una separació entre els estudis del discurs i els de l’oració, es a dir, la frase i el discurs vistes com a dos unitats profundament diferents.

Aquesta situació comportada als anys setanta, encara que sembla que va succeir fa molt de temps, és l’herència que tenim de l’ensenyament de la gramàtica actualment, es a dir la gramàtica i el discurs no tenen cap relació segons l’educació hui en dia. Podríem dir que per tant no hi ha una relació entre la gramàtica i l’escriptura, inclús establir el concepte de “divorci” que va emprar Anna Camps pera referir-se a la desconnexió que hi ha entre ambdós conceptes.

Per un costat la gramàtica que es dona al context escolar està basada en models formals sense relacionar-la amb els contextos d’ús, tot i que normalment es treballen casos aïllats que no són propers a la realitat dels alumnes; i per altra banda trobem l’escriptura com a teories enunciatives però que no inviten a la pràctica ja que, encara que integra elements del text i del discurs, no introdueix conceptes morfològics ni gramaticals.

Observant aquesta situació que tenim en el present en referència amb l’ensenyament de la gramàtica i la seua desvinculació amb les situacions d’ús, va sorgir la necessitat  d’una renovació d’aquest ensenyament que Anna Camps va estructurar en els següents punts: continguts gramaticals; activitats metalingüístiques, origen i finalitat de l’ensenyament gramatical; i models que afavoreixen l’ensenyament gramatical.

En el primer punt, referit als models lingüístics de referència, som conscients de que és un repte apropar la sintaxi no des de un punt formal com estem fent contínuament, sinó des d’un caràcter enfocat en l’ús. Per tant hem de fomentar  una gramàtica pedagògica que prioritze necessàriament les dimensions semàntica i pragmàtica per a que el seu ensenyament estiga contextualitzat.

Per altra banda el segon punt ens fa veure que quan aprenem a parlar també aprenem que es pot parlar de la mateixa llengua, per exemple quan corregim a un xiquet i li diguem que això no es diu d’aquesta manera, el que estem fent es generar activitats metalingüístiques. De tal manera que podem convertir la llengua en objecte d’observació i anàlisi mediant aquestes activitats metalingüístiques  i no sols treballar el concepte de forma teòrica i allunyada de la realitat dels alumnes.

Continuant amb l’activitat metalingüística Anna Camps argumentava que per comprendre millor les característiques i el paper de l’activitat metalingüística en l’aprenentatge de la gramàtica es necessari tindre en compte tres conceptes.

 Primerament diferenciar els nivells de manifestació de l’activitat metalingüística, es a dir els enunciats metalingüístics formulats en llenguatge comú i específic. En un segon terme l’elaboració de conceptes gramaticals segons Vigotsky que poden ser espontanis, que no tenen un ensenyament específic i impliquen un nivell d’abstracció bàsic com per exemple el concepte cadira; o els conceptes científics que comporten una generalització de l’experiència humana i s’aprenen teòricament com per exemple el fet de que la terra es redona. Per últim ser conscients dels nivells d’abstracció tot i que funcionen de la següent manera:

 

Aquest breu diagrama explica la connexió que hi ha entre tots els conceptes que s’impliquen en l’oralitat del llenguatge i en l’expressió d’aquest, per tot això es necessari relacionar tots els àmbits que impliquen la llengua i sobretots aquells que estiguen vinculats a l’ensenyament.

Per finalitzar el congrés, Anna Camps va decidir fer un resum de les característiques més rellevants que té que tindre un model basat en l’activitat metalingüística, on tornava a remarcar la importància de realitzar seqüències didàctiques per evitar activitats puntuals i descontextualitzades que no afavoreixen a la reflexió dels alumnes.

A tall de cloenda aquest primer congrés, encara que considere que ha sigut prou dens en quant a teoria i poques ocasions de pràctica i la narració de experiències, però he de reconèixer que ens ha servit per adonar-nos de que la situació que hi havia fa quaranta anys no ha canviat relativament res fins ara, per tant es hora de que nosaltres com a futurs mestres siguem conscients de la importància que te el correcte ensenyament de la llengua i la seua vinculació amb la gramàtica des del punt de vista de l’ús i l’experiència.

Esteu convidats al MAC

        Ahir, quan anava de camí a estudiar a la biblioteca municipal de Mislata, vaig trobarme per casualitat un grup de vehicles no molt quotidians passejant pels carrers del meu poble. La veritat és que no sabia molt bé que significaven, però vaig parar-me a averiguar-ho.

Quan vaig apropar-me em vaig donar compte de què es tractava, MAC  (Mislata art al carrer) ja estava amb nosaltres presentant-nos les més peculiars de totes les seues activitats; per tant vaig decidir acompanyar-los durant tota la vesprada per poder gaudir de les seues activitats.

Primerament, en referència a l’activitat inicial que va cridar la meua atenció, es tractava de un conjunt d’actors, de la companyia Tiritirantes, que ens submergien dins dels anys 20 transportant-nos amb els seus peculiars vehicles i retratant-nos cada moment amb l’art de la fotografia de l’epoca. Pel que fa la fotografia es tractaven de retrats i per tant, els xiquets, veien com abans aquest fet no era instantani ja que no disposaven de les facilitats d’avui en dia.

Aquesta activitat va ser molt curiosa tot i que els xiquets coneixien les peculiaritats de l’època, i a més es donaven compte de que ha evolucionat molt el món de la tecnologia, tant en vehicles com en objectes electrònics.

Després vàrem gaudir d’un actor de la companyia Pessic de Circ que va representar l’obra “Sidecar”. El seu conjunt, tant la roba com el vehicle que portava, era molt extravagant i amb la seua interpretació donava la sensació de que buscava alguna cosa molt important mitjançant plànols i mapes. Aquesta “cosa” a la qual ens referim és “la felicitat”, així els xiquets riuran amb els seus intents per trobar-la i a més es donaran compte de que ells són feliços en aquest moment gràcies a la intervenció d’aquest intèrpret.

Per finalitzar el dia, estiguérem veient la representació final nomenada “Menàs a truà... amb orgull i dignitat” la qual més em va agradar. La temàtica d’aquesta obra consistia en plasmar la situació actual de crisi, i com aquesta arriba a afectar a tots indistintament. Els actors eren una parella que tenia un circ, amb el qual varen passar de guanyar molts diners a quedar-se quasi en la ruïna.

Als xiquets, encara que també als majors, els ajudarà a riure davant aquesta situació d’angoixa i per algun temps oblidar-se d’aquells problemes que estiguin passant a costa de la situació tan negativa que vivim actualment.

A tall de cloenda, es tractaven d’unes activitats molt curioses que tenien l’objectiu de potenciar l’expressió en els xiquets des del punt de vista del teatre; i a més a més tractaven temàtiques molt interessants que ajudarien als majors i més menuts a gaudir uns moments de diversió, pau i sobretot aprenentatge respecte a la societat en la que vivim.